Reflexions en veu alta

Inaugurem temporada…

2008-10-01T11:58:00.000-07:00

… d’anar a buscar bolets (un cistell de camagrocs!!!! I mitja dotzena de rovellons, ohhhh!!!! el proper dia toquen trompetes de la mort)

… de refredats (això ja no m’agrada tant)

… d’anar de bòlit (crec que aquesta porta inaugurada tot l’any)

… de retrobades (a veure si lliguem aquest cap de setmana al Ripollès)

… de fronts oberts (tot ataca alhora, és llei de vida, o no)

… en fi, de coses vàries!!!!

Perquè la sequera no dura sempre…

2008-09-22T09:18:00.000-07:00

I després d’aquest temps de sequera, perquè ja se sap que un no sempre pot lluitar contra els elements i, sovint, aquests es conjuren vet a saber per quines forces de la naturalesa, però, en tot cas, unes forces que s’escapen del nostre control i que no som capaços de governar, simplement perquè es governen a elles mateixes...

Doncs, després de tants mesos sense ni una sola gota, ni tan sols d’un esquitx de rosada, arriben, amb la fi de l’estiu, les primeres tamborinades de tardor, moltes vegades curtes però intenses, d’altres com un xim xim contant que no s’atura...

I així s’acaba la sequera, almenys per ara, i l’aigua torna a córrer, s’endú tot el que troba per davant, baixa per torrenteres i omple de nou de vida aquells petits espais que s’havien assecat precisament per manca d’aigua. Reviuen i tornen a veure el sol.

Esclaus del temps

2008-05-15T08:50:00.000-07:00

El temps em persegueix, no em dóna treva… sento les busques del rellotge que m’estalonen, avancen inexorablement… corre, corre, que vas tard!

Cinc minuts més de son esgarrapats entre els llençols… i el despertador sona que sona insistent cada vuit nous minuts més que passen…corre, corre, lleva’t, que vas tard!

I el tren que sempre va tard!!! S’atura eternament enmig del no-res, circula permanentment fora del seu horari habitual i va lent, lent lent…i jo arribo tard, tard, tard…

TIC TAC TIC TAC TIC TAC TIC TAC TIC TAC TIC TAC TIC TAC TIC TAC… no s’atura mai

Normalitzem

2008-04-27T07:06:00.000-07:00

Normalitzem el que som, el que pensem, el que diem.
Normalitzem converses, mirades, somriures.
Normalitzem silencis.
Normalitzem trobades.
Normalitzem situacions.
I així, comencem de zero de nou.

Una d’animalets i d’aparences que enganyen

2008-04-16T09:29:00.000-07:00

Camisa de quadres, samarreta de Ramones, texans elàstics i bambes de tela eren l’uniforme que caracteritzava aquell petit eriçó, que lluïa una atrevida cresta. No s’acontentava amb unes punxes esmolades, com la resta d’eriçons, ni era de bon grat conformista. Més aviat rebel, contestatari i revolucionari, massa i tot per al que es portava. Ell sempre un pas més enllà.

N’havia fet de grosses i de ben sonades, algunes tant que ni es poden explicar, però tenia l’esperit més noble que ningú es podia imaginar. Sota aquella aparença dura que li donava l’afilada cresta de punxes, s’amagava un ésser dolç, tendre, tímid i tot.

La veritat és que no estava fet per a la vida a la granja i al final, va acabar exiliant-se boscos enllà, amunt, cap a la muntanya. Alguns dels animals de la granja l’admiraven secretament per la seva valentia i l’envejaven per ser un esperit lliure i rebel. D’altres no el van entendre mai i alguns fins i tot el despreciaven.

I passat un temps, el destí va voler que tornés a trepitjar la granja, aquest cop de visita només, i va aprofitar per saludar vells coneguts, família i amics de sempre.

I mentre em mirava i escoltava aquell petit eriçó, que sempre havia estat inconformista, un pèl anarquista i tot, si m’ho permeteu, pensava com ens enganyen els contes i rondalles. Ni granotes, ni gripaus, ni prínceps blaus!

Retrobades

2008-04-07T09:52:00.000-07:00

Fa uns dies que no paro de retrobar-me amb gent a la qual per a o per b feia temps que no veia. Sovint perquè la vida ens ha dut per camins ben diferents o perquè són lluny o simplement perquè de vegades és difícil trobar el moment, no per falta de ganes, més aviat per falta d’elasticitat del temps.

I així, de calçotada, de sopar en sopar fins a altes hores de la matinada, fent un esmorzar improvisat o trobant per fi un cap de setmana que a tots i totes ens anava bé, hem reprès de nou el fil, ja fos després d’hores de conversa, tot fent uns gots, o escapant-nos a una casa rural (joc de rol, sing stars, jocs de taula i barbacoa inclosa, tot plegat fent unes “rises”).

Qui sap quan ens tornarem a trobar de nou, però sabem que hi som, aquí o allà, més lluny o més a prop, però sempre a temps de reprendre el fil de nou.

Una estona de cel

2008-03-14T03:54:00.000-07:00

Perquè malgrat els canvis, de febrer sempre ens quedaran aquells cinc minuts en què el món s’atura i deixa de donar voltes per un instant i només nosaltres ens movem. Perquè sempre puguem esgarrapar-li aquests cinc minuts eterns al temps.

“I per uns breus moments
una estona de cel,
ja no importa el demés
una estona de cel,
el que dura un cafè
és una estona de cel”.

Els Pets

Endavant, sempre endavant

2008-03-03T05:51:00.000-08:00

I de sobte, sense saber com ni per què, aquell petit gra de sorra esdevé una muntanya, tot es fa farragós i difícil i ningú entén res de res. Aquella línia tan recta s’ha esquinçat de cop i ja no sabem cap a on ens porta. Feia un dia clar, assolellat, ple de vida, i ara els núvols anuncien tempesta.

I així és la vida. És dur, es fa difícil, però és així. I només hi ha dues actituds: o et deixes xuclar per aquest remolí que t’ofega o fas un salt endavant, procures somriure i deixar enrere el que no val la pena carregar-te a l’esquena.

Ningú ha dit mai que sigui fàcil, però s’ha d’intentar.

Silenci

2008-02-13T08:23:00.000-08:00

Aquest silenci que impera en l’ambient em neguiteja. Segur que augura tempesta, i de les grosses.

Res… ni un so… cap eco llunyà.

Només es respira un silenci intens, massa dens, d’aquells que ofeguen… Només el tic tac del rellotge el talla en sec, fent més evident com n’és d’impenetrable.

Tot sembla adormit sota aquest mantell silenciós que ho cobreix tot.

Enyoro…

… el cant dels ocells al matí, que em dóna un dolç despertar
… la xerramenca aguda dels petits que van a escola, que m’arrenca un somriure camí del tren
... la riallada escandalosa, que se m’encomana
… el xivarri i la cridòria dels dijous de mercat, que omplen tots els carrers de vida
… la música de les gralles, tabals i cercaviles, que em conviden a la festa
... i aquell holaqtal, que em dóna la benvinguda

Em neguiteja tant de silenci... Cridaré!

I tal dia farà un any…

2008-02-04T05:49:00.000-08:00

Febrer…

Tot just fa quatre dies entràvem al 2008 i gairebé sense adonar-me’n estem a febrer ja! El temps passa volant i encara no em puc creure que no hi hagi manera d’aturar-lo o fer que vagi més lentament…

Uff! Deu ser veritat que amb els anys sents que el temps passa cada cop més ràpid, però jo no me’n sento pas, de gran, almenys encara no.

Bé, de gener em quedo amb aquesta petita escapada sorpresa a ses illes, un sopar improvitzat a casa de la parella cul-inquiet-demana’ls-hora-a-l’agenda i una nit de sopar i teatre en color grana a Barcelona.

Llevar-se a Menorca… i dormir a Granollers

2008-01-25T08:26:00.000-08:00

OBJECTIU SORPRESA: ACONSEGUIT!!!

I sorpresa darrere sorpresa, a més a més.

Només per veure la cara de l’amic del tros de terra surant enmig del mar ha valgut la pena. I és que els 30 no es fan cada dia, oi?

Moltes felicitats! Gràcies per ser com ets i per ser-hi sempre (encara que sigui des de ses illes)!

Ja ja ja ja…. I al final tenim sabó de mans i tot!!

Perquè fer-se gran no implica…

2008-01-18T05:48:00.000-08:00

…perdre la capacitat de sorprendre’t i de sorprendre

…deixar definitivament de fer bogeries

…deixar d’il·lusionar-se pels petits detalls del dia a dia

i si no que li preguntin a l’amic del tros de terra que sura enmig del mar, que en fa 30 en pocs dies.

Felicitats per avançat!

De balanços i bons propòsits

2008-01-02T12:02:00.000-08:00

En resum, ras i curt, i en una sola frase, el 2007 ha estat any de canvis: començava amb un regal enverinat i ha acabat ple d’il·lusió i esperances.

-he tancat una porta que s’entossudia a no tancar-se del tot i he obert finestres, balcons i potser alguna porta

-mil bon moments, sopars i records amb els amics de sempre (escapada a Andorra, Festa Major, visites de qui ara viu a ses illes, festa remember al 2046, Diada de Xics, trobades de joves i un llarg etc.): gràcies per ser-hi

-la il·lusió recuperada gràcies a algú ecologista, d’esquerres, per sistema i de debò i a moltes cares noves i conegudes a través d’un filtre grana

-una torre de vuit que sembla que es va carregant i que esperem que no faci llenya, tot plegat per la constància, simpatia i energia d’un xic (que no xiquet)

I per al 2008 molt bons propòsits, per començar intentar trobar més temps per a les meves coses, això si descobreixo qui me’l roba. Gaudir al màxim, compartir moltes noves estones i rialles amb tots, que retorni l’amic de ses illes (que t’enyorem!!) i un llarg etc. que ja anirem desgranant.

Bones festes!

2007-12-21T03:16:00.000-08:00

S’acosten dies de festa, regals, molt de menjar i família. Així que bones festes a tothom i una feliç i millor entrada d’any al 2008.

Que passeu un Bon Nadal
I que es porti bé el tió,
Bona entrada al 2008
I nit de Reis plena d’il·lusió.

... a garrotin, a garrotan...

On són les hores?

2007-12-17T09:15:00.000-08:00

Passen els dies...
Passen les hores...
Passen els minuts...
Passen els segons...

El temps s’escola entre els meus dits i no sóc capaç d’aturar-lo i de cop me n’adono que em falta temps per fer tot allò que desitjo, tot allò que voldria... i no em surten els comptes...

Algú em roba les hores, n’estic convençuda, però encara no pogut atrapar-lo in fraganti.

Una de sentimiento

2007-11-24T11:23:00.001-08:00

Els sentiments són com una barca que gronxen les ones.

Si no la controles i et domina pots anar a la deriva, mar endins, sense saber on et dirigeixes, cada cop més lluny de la costa i a risc de perdre’t enmig d’una tempesta, patir un naufragi i no arribar a terra ferma mai més... O pot quedar ancorada en la sorra per sempre més sense possibilitat d’anar mar enllà, cap a l’horitzó, cap al que ens és desconegut, aturada per sempre sense rumb ni destí. Això si les ones no l’arrosseguen amb elles quan trenquen contra les roques.

Però si la domines i la saps portar, pots iniciar una travessia (curta, llarga, intensa, incerta, mar endins o vorejant la costa), deixar que el vent infli les veles i et porti a bon port, guiant el timó amb mà segura, lluitant contra vent i marea quan calgui per arribar a la fi, sans i estalvis, al port de destí.

Au, torne-m'hi!.. amb energies renovades

2007-11-21T09:56:00.000-08:00

Torno amb les piles carregades, després de la meva escapada a terres italianes. I és que uns dies de desconnexió són sempre benvinguts i, en alguns casos, fins i tot essencials per a la pròpia salut mental. Així que amb energies renovades torno de nou a fer front als grans i petits reptes de cada dia, que no són pocs, amb més ganes i més il·lusió i potser amb prou valentia per prendre algunes decisions pendents.

Em quedo, però, amb l’alegria encomanada pel somriure d’un petit nyap-buf que, després de cinc minuts de vergonya, somreia alegrement, mentre m’assenyalava, m’ensenyava els seus més preuats tresors i a qui (perdoneu-me) vaig ensenyar a treure la llengua.

I també amb aquella il·lusió i capacitat de sorpresa que només tenen els més xics i que em va envair durant una tarda: no tenia prou mans, ni ulls ni orelles per gaudir d’aquell espectacle, per decidir què triar entre tantes coses boniques... Una explosió de formes i colors que t’omplia tots els sentits a vessar... La Flover, quin pecat!

I, sobretot, retrobar-se amb algú que ara viu lluny i amb qui has compartit tants moments de la infància i que, malgrat ser lluny i veure’t poc, sempre és una persona pròxima i és com si ni el temps ni la distància ens hagués separat.

I arribo a casa quatre dies després i em rep el somriure i una forta abraçada dels qui s’han quedat aquí. Torno a ser casa, contenta, feliç i amb ganes i energies per al que calgui.

Gràcies a aquests dies de descans!

Recuperant el fil

2007-11-15T08:27:00.000-08:00

De vegades, retrobar-se amb algú a qui aprecies i amb qui per les raons que sigui havies perdut el contacte directe, és com retrobar-se amb un mateix. Recordes moltes situacions viscudes, rius, parles i et poses al dia i descobreixes noves coses i experiències que poses en comú.

I així recuperem un fil que s’havia perdut, mentre descobrim un nou local, el cubano de Gràcia. Les fotografies de les parets, la música... quants records d’aquell viatge!

Perquè una imatge de vegades diu més que mil paraules...

Deu ser que em faig gran... o van ser les matinades?

2007-11-13T06:40:00.000-08:00

Dilluns i em llevo cansada, cansadíssima, de fet. I això que m’he portat bé el cap de setmana... Total per un concert dissabte, que tampoc és que s’acabés tan tard... potser van ser les matinades, o el poc dormir tement el moment que arribessin... o les dues hores i escaig de peu veient l’actuació de la Diada... o necessitava més de dues hores de migdiada diumenge... Qui sap!

Però ha valgut la pena, en tot cas, aquest cansament:

-unes tietes queques d’allò més animades, que ens han fet ballar sense parar i recordar la plenament viscuda festa major

-un dj improvitzat que ens ha fet ballar a tots, tot i que em temo que qui més ha disfrutat ha estat ell precisament

-un fart de riure amb l’home més fort del món (no canviïs mai), el casteller argentí dels països catalans i les gairebé gràcies d’una xiqueta per vessar-li un got a sobre

-una classe avançada de com fer “pintxos” de fruites

-una diada que ha anat d’allò més bé i en la que ens hem retrobat, tot i que anava amunt i avall amb la càmera gravant, amb un amic de Cardedeu bastant car de veure darrerament

-un casteller de la vila de gràcia que em coneix no sap de què, potser del casament d’uns bons amics que tenim en comú

-una trucada que em desperta tot just una hora després de ficar-me el llit amb un efusiu “holaqtal”

I esbosso un gran somriure en recordar-ho tot plegat i penso que ara em cal agafar energies per fer camí en pocs dies cap a la terra de Romeu i Julieta.

Muralles protectores

2007-11-07T06:16:00.000-08:00

És curiós com construïm altes muralles de protecció al nostre voltant a fi de protegir-nos i evitar que ens facin mal, però rascant una mica sota aquesta dura façana que projecta una imatge de seguretat no tot és tan sòlid.

Sensacions, emocions, pors, desitjos, sentiments, pensaments... Tot plegat, com un formiguer en plena ebullició i moviment, com aquells carrers de Girona plens de gom a gom de gent que visiten la ciutat per fires, que es mou entre les paradetes, que tria i remena, que es retroba amb vells companys i amics i també amb persones inesperades.

Una visió des de dalt de la muralla... que et dóna una perspectiva global de com és la ciutat, que et convida a passejar i a perdre’t pels seus carrers i places, on descobrir un drac, amb un imponent cap de cérvol, coll de girafa amb diversos caps que sobresurten amb una mirada ferotge; un tres-bessó gegant, armat fins a les dents...

Tot és possible sota la protecció de les muralles, però i a fora?

M’agafes la mà mentre passegem pels carrers d’aquesta ciutat que per mi és nova i em deixo portar per aquella il·lusió que traspues en ensenyar-me un lloc que t’omple de vida i de records, els ulls et brillen d’alegria i per un moment sento que començo a perdre les muralles que tan sòlidament havia construït. Però ben aviat s’aixequen de nou, protectores.

Tot passejant per la ciutat

2007-10-18T13:42:00.000-07:00

Fa un dia trist. Camino d’esma pels carrers del call de Barcelona, carrerons estrets, foscos, humits i bruts, de vegades. I deixo vagar els meus pensaments mentre camino sense cap rumb en concret, intentant fer defugir les cabòries que m’assalten a traïció, de vegades en girar una cantonada, altres quan miro l’aparador d’algun dels brocanters que encara es troben, aclaparats entre tants tallers bohemis i botigues de disseny.

I de cop sento que m’he perdut i que no sé on sóc, però em deixo endur, per cansament, per intuïció o per aquell portal que em crida l’atenció, i m’ubico de nou en aquest laberint de carrerons.

I ara i ençà aparto alguns pensaments que em provoquen tristesa, alguns completament desdibuixats, indefinits... No sé per què, però em fan sentir trista. I fent un darrer esforç m’imposo i els esbandeixo enfora per la força. De res serveix deixar-se envair per una boira malenconiosa. S’ha de mirar endavant i esperar amb els braços ben oberts les alegries, els bons moments, els somriures i les il·lusions, que poden sorprendre’ns de cop enmig del camí.

I és que la vida és així, diuen, i deu ser-ho, perquè em descobreixo somrient davant una figureta curiosa de l’aparador d’un antiquari, de rètols plens d’història i d’encant, aquella xocolateria de tota la vida o una senyora gran que m’observa rere el vidre del que fa uns quants anys era una granja a la qual, ben segur, va dedicar-hi esforços i treballs.

I desemboco en una plaça Sant Jaume plena a vessar i sento el sol, que em saluda i m’acull en una càlida abraçada i tanco els ulls durant uns segons i em sento bé, amb energies per començar de nou una vegada més.

Llàstima de la impertinència del claxon d’una furgoneta de repartiment, que em retorna al món de la rutina, les presses, el soroll asfixiant i l’estrès que ens ofega i ens va engolint una mica cada dia. Però tanco els ulls de nou i recorro mentalment tots aquells carrerons que un moment abans he trepitjat, em deixo envair de nou per totes les sensacions que m’ha provocat el passeig i deixo que el sol m’acariciï la pell una estoneta més.

Avui retorno amb energies positives, demà serà un altre dia.

Observant el món amb un filtre grana

2007-10-11T14:30:00.000-07:00

El color grana s’incorpora ara al meu món i ho va tenyint tot al seu pas. Dóna un nou color a les coses del dia a dia, començant per sota, per la pinya, i enfila amunt, amunt, amunt, però lentament i amb compte, que no vol córrer el risc de fer llenya abans de carregar la torre. Amb paciència caldrà veure si l’anxaneta arriba a fer l’aleta dalt el castell, mentre el públic encuriosit s’ho mira des de baix i acaba de decidir si es posa a fer pinya o es mira l’espectacle còmodament.

I darrere el filtre grana, tot sembla una mica diferent, més viu, més dolç, més alegre… com un raig de sol que s’obre pas entre els núvols después d’una tarda de tempesta.

I em dic que puc, que no sóc poruc…

2007-10-04T07:18:00.000-07:00

Dilluns: a tope
Dimarts: a tope
Dimecres: a tope
Dijous: seguim a tope

**************

Massa fronts oberts i el temps que s’escola inexorablement entre els meus dits, sense poder aturar-lo. I tot segueix sense ordre ni concert a l’espera que algú posi els punts sobre les is i que el mar torni a estar en calma. Però sembla que els núvols que es veuen enllà, a l’horitzó, no es cansen i prometen tempesta d’un moment a altre.

**************

Tot és per ahir.
Tot són presses.
Tot s’ha de pair.
Tot és molt complicat.

…i jo no sóc gat, i a mi em falten vides.

-- La Troba--

Quan tot canvia de color, forma i expressivitat

2007-09-17T09:50:00.000-07:00

Descobreixo, amb nostàlgia, que la festa gran de Montornès ja no és el que era o potser només és que ja no m’hi sento implicada com abans. El groc i el verd omplen els carrers, cada vegada més, i jo enyoro i em queden molt lluny els bastons per la cercavila, les tardes de passeig per la fira (quan encara estava al costat de l’Institut), el sopar de tapes al millor xiringuito de la fira, aquells concerts fins a la matinada (al descampat que ja no existeix), el vermut a la Cuca després de la dansa de la batalla, veure el castell de focs des de la fira... i com no, la companyia d’aquella ànima eternament rebel.

I això que aquest any hem afegit un element més a la festa: 8 magnífics cavallins i un nou ball, que també recupera la memòria històrica de Montornès. Tot un èxit, em sembla, ja que era certament un risc. D’acord que perfecte tampoc ha quedat, però... carai!, era el primer cop.

I així la festa ha canviat els seus colors, la forma i l’expressivitat. És una nova festa, que canvia amb la gent que la fa créixer i que aporta noves idees, i com la vida, evoluciona i canvia... Per bé? Qui sap, segurament, però em quedo amb el record del darrer concert del descampat, amb els amics de ses illes i el seu “Escolta es vent”. Va ser el primer d’un seguit de concerts i trobades amb una gent entranyable; però tot canvia i el fil que ens lligava s’ha perdut terra endins.

A qui tingui curiositat: www.malas-artes.com

Contradiccions

2007-09-10T08:41:00.000-07:00

Com es pot estimar la lluna i, al mateix temps, desitjar bojament el sol?

Com es pot anhelar una calma immensa i, al mateix temps, no voler sortir de l’ull de l’huracà?

Com es pot fugir de tot, quan et trobes completament enganxat a la realitat?

Com es pot escalar un dels cims més alts i, alhora, sentir vertigen davant un petit desnivell?

Com es poden afrontar els majors riscos del món i sentir covardia a l’hora de prendre les pròpies decisions?

Com pots sentir-te sol quan et trobes enmig d’una gran multitud?

Com pots sentir-te trist i, alhora, recordar un moment feliç amb un somriure als llavis?

Com es pot dir NO, quan el desig en realitat és dir que SÍ?

Punt(asso) final… o no?

2007-09-08T06:23:00.000-07:00

Ja som de tornada. S’acaba l’estiu, s’acaben les vacances i… les bogeries també s’acaben (o no?) Cal tornar a centrar-se de nou en la feina, la rutina de cada dia… i posar punt i final a les bogeries d’estiu. Però no cal patir, que segur que en vindran d’altres. I és que el món i la vida no serien el mateix sense una mica de màgia i de bogeria (una mica només, no cal abusar-ne).

Bogeries que, en ocasions, ens alegren la vida, ens fan tornar a sentir com fa deu anys, ens fan sentir-nos com si fossim una altra persona… una explosió de felicitat, de riure, de benestar… Aquest tipus de bogeries.

Així que després d’una Festa Major en blau (fins i tot l’amiga blanca ha descobert que el seu sentimiento és blau) amb rasca i riu i inclosos i quinze dies de retorn als 18 anys, potser ha arribat l’hora de tancar les portes a l’estiu i a les seves bogeries i posar-hi el punt final. O encara no és hora?

El temps és savi i ja dirà…

I continua la Festa a ritme de garrotí...

2007-08-30T07:10:00.000-07:00

És ben bé que els garrtoins s’han convertit en un dels actes emblemàtics de la Festa Major. Quanta gent congregada per escoltar les sis parelles de valents i valentes (3 de blaves i 3 de blanques) que allà dalt a l’escenari fan el pique de garrotins. Els de sempre i alguna cara nova. M’encanten els garrotins, però em moriria de la vergonya si hagués de pujar a cantar-los allà dalt.

Però aquí sí que puc dir:

Va ser una nit divertida
A ritme de garrotins
Cares noves, conegudes
Rimes i versos molt fins.

Aquest va per la parella,
Com va dir l’amic Corbera
Espero que em feu padrina
La propera primavera.

Una nit molt divertida i més tranquil·la, ja que he tingut un parell de petits okupes a casa, a la galeria, dos “marianos” ben petits però que em van donar un bon ensurt; per sort ja no hi són, han pasta a millor vida.

I continua la Festa….

I comença Festa Major...

2007-08-25T07:16:00.000-07:00

Arrenca la Festa Major i per anar fent boca uns garrotins per als meus nins i nines, que sempre hi són (d’una manera o altra) quan els necessito:

Al noi del tros de terra surant al mar:

“Ai aquest mocador blanc
Ves que no se’t torni blau
Que ja saps que som més bons
Canvia’l, no siguis babau!”

A la noia que aposta pel 5 malgrat que sempre surt 6:

“Una mica de bogeria
Està bé durant un temps
Dóna moltes alegries
I ens deixa a tots contents”

A la petitona del grup:

“Molta sort a tu et desitjo
Te’n sortiràs d’allò més bé
Posa-hi ganes i energies
No t’estressis, deixa fer”

A algú de debò i per sistema:

“Des del dia que ens vam conèixer
El món no té solta ni volta
I si mai ens en cansem
Ja sabem on és la porta”

A garrotin, a garrotan, de la vera, de la vera de Sant Joan
A garrotin, a garrotan, de la vera, de la vera de Sant Joan

Un altre dia, més.

Ah, convidats esteu a tornar-me el garrotí, així que ja podeu posar-hi molta imaginació!!!

Postals de vacances

2007-08-22T10:00:00.000-07:00

Vet aquí un petit poblet, del Castelló interior, on s'arriba després de moltes corbes i aquest cop en temps rècord: 7 hores!!, gràcies a un monumental col·lapse a l'AP7. Nota positiva: estalvi dels peatges del Vendrell i Tarragona (només faltaria!!!, ara que també ens podien haver estalviat el de Martorell, que la cua arribava gairebé fins allà, quan vaig passar-hi).

I ja estic de tornada, després de 15 dies que havien de ser de desconnexió i descans i, si bé ho han estat en part, també han estat de molta festa, com un retorn a anys abans. Feia temps que no disfrutava tant!

Així que fent balanç dels meus pròposits d'inici de vacances:

- Dormir moltíssim: no tant com hauria, anar a dormir tard i aixecar-se poques hores després no deu ser bo!
- Fer la migdiada: cada dia!!
- Llegir: m'he enganxat als crims de l'Agatha Christie (ara no sé com s'escriu) i als Astèrix i Obèlix
- Prendre el sol: poc, no massa. Més aviat la lluna.
- Banyet al riu o a la platja: ok
- Una mica de festes de poble: una mica massa, diria

- No fer absolutament res: passejar, anar a prendre algo, anar al poble del costat, ballar, etc.
- Agafar la bici: una sola tarda
- Fer alguna excursioneta: Oh! Un altre any serà
- El vermut de diumenge, cada dia: doncs tampoc
- Descans i repòs. no tant com caldria
- Mots encreuats i crucigrames: cap ni un, només alguna partida de cartes
- Postals?: aquí ve
- Veure com es pon el sol: i tant!
- Veure com es fa de dia: gairebé cada dia

Sort que encara em queden uns dies de descans abans de Festa Major.

Qui no es recorda de quan tenia 16 o 18 anys?

2007-08-13T09:46:00.000-07:00

Fa uns dies que em sento com si hagués fet un salt enrere en el temps i tornés a tenir 10 anys menys ben bé. I no puc evitar somriure quan recordo mil moments, estones viscudes, escenes d'allò més divertides (i altres que no tant!, també s'ha de dir). Però està bé de tant en tant poder fer un salt en el temps, que ens recordi que estem ben vius, que encara no som prou grans per deixar de fer bogeries, d'anar a dormir quan surt el sol, de tenir unes ganes boges de viure...

Uff!!! què bé que s'està de vacances!!!

VACANCES

2007-08-03T04:57:00.000-07:00

Avui comencen les meves desitjades i llargament esperades vacances.

Dormir moltíssim

Fer la migdiada

Llegir

Prendre el sol

Banyet al riu o a la platja

Una mica de festes de poble

No fer absolutament res

Agafar la bici

Fer alguna excursioneta

El vermut de diumenge, cada dia

Descans i repòs

Mots encreuats i crucigrames

Postals?

Veure com es pon el sol

Veure com es fa de dia

...

....

.....

... i per acabar Festa Major!!

Sortiràs al carrer...

2007-07-29T12:59:00.000-07:00

"Sortiràs al carrer, no saps on no saps quan.
Sortiràs al carrer, però algú t'està esperant.
Sortiràs al carrer, no saps com ni el per què.
Sortiràs al carrer, és qüestió de temps"

Quants records em porta aquesta cançó... Sempre m'ha semblat un crit a l'esperança, em fa sentir bé i em fa pensar que en algun lloc algun dia una porta s'obrirà per mi, i l'altre dia vaig recordar-la després de molt de temps.

28 de juliol: Festa Major de la Garriga. Concert d'Els Pets. Algunes cançons noves (que conec poc) i algunes de les de sempre, de les d'aquella època d'explosió del rock català, d'Els Pets més canyeros, ara estan més pausadets, com a exemple, el nou disc, almenys les cançons que n'he escoltat. I és que els havia arribat a escoltar tant i he viscut tantes estones, tants estats d'ànim als quals associar algunes de les seves cançons. Com a mostra:

"Potser és cert que només recordem allò que ens agrada, però que seria d'aquestes nits sense una bona dosi de nostàlgia gola avall. Oh, anys enrere! Penso que queda, d'aquell que un dia va anar amb pantalons curts i els genolls pelats".

"Que si tinc els ulls humits és que hi tinc una lleganya, i si no surto de nit és perquè vaig curt de pasta. Els amics que compartim tots t'enganyen, sóc un home nou, mai he estat millor i no saps quan m'estalvio en trucades, No t'enyoro, nena"

"I com més et coneixo, molt més m'agrada el teu gos, ell el que sent no ho canvia cada dia i quan estima és de debò".

"Què se n'ha fet de les nits a la fresca, petons i bromes a cau d'orella, amagats rera un abre sols, passejant per l'herba. Tot semblava tan senzill, tan real mentre et mirava als ulls, de color de mel".

"Diguem que m'estimes, omplem el cos de mentides, només un dia, jo demà ja hauré marxat. Sols amb tu podria suportar la melangia i guarir-me la ferida que m'has deixat".

"Més o menys tothom s'equivoca i s'enreda amb qui no toca. I és tan cert, que ningú es conforma amb el que té, fins que un dia es troba abandonat per qui sempre va ser al seu costat."

"I per un instant tot s'haurà aturat. I per un breu moment, una estona de cel, ja no importa res més, una estona de cel, el que dura un cafè... és una estona de cel"

"Si el món es mou, com puc estar atutar. Hi ha tantes coses a fer i em queda tan poc temps per fer-les. Tantes coses a fer, llocs per recordar, llavis per besar, a fora hi ha un dia apunt d'estrenar"

"Tinc ganes de cantar i cridar, de saltar i de riure, sense cap per què. Tinc ganes d'oblidar el que sempre mamoïna. Vull estar content".

Tanco els ulls i els records passen per la meva memòria com una pel·lícula: molts moments viscuts, escenes gravades, converses, persones, somriures i també alguna llàgrima... però al final tot pot llegir-se en positiu, tot defineix com sóc i com em sento.

És curiós, els sentiments, les emocions i els records que ens pot despertar una cançó...

Tot just fa un any...

2007-07-24T09:49:00.000-07:00

Un sopar en família...
Un sopar entranyable amb amics...
Un peix per fer-me companyia en la nova etapa que començava (el pobre es va morir, no per manca d’atencions, que consti. Simplement, un dia va deixar de respirar... Es devia sentir sol, pobre...)
Un viatge a Cuba amb un bon amic, decidit una nit de copes i de concert de La Trova Kung-Fu, amb tots els preparatius, excursió en cotxe a Madrid (roda punxada inclosa), mojitos, daiquiris de maduixa, billar, molt de sol i moltíssima xafogor, platges fantàstiques, arreu el comandante jefe... i molta calma...
Una Festa Major viscuda de ple i molt cansada...
Un que m’envaïa l’espai...
Un trasllat i una estrena de casa amb acampada al menjador...
Un fart de ballar jotes, boleros i fandangos...
Una bona companya de feina que ens deixa...
Una que s’adorm al sofà d’uns amics que la conviden a sopar, mentre la resta fa la sobretaula i beu...
Un amic que marxa a ses illes... (i qui anem a buscar sovint a l’aeroport quan torna a veure’ns)...
Un sopar d’inauguració del pis al complet amb la colla...
Una festa remember del local de sempre...
Uns amics que retornen de la seva aventura pel EUA...
Un adeu trist a una persona estimada...
Uns dies de Nadal en família, molt de menjar, fred (molt de fred), regals, arbre de Nadal i tió...
Una festa pre-cap d’any, inauguració de pis, sessió de sing-stars i veïns que pugen a les tres de la matinada...
Un regal enverinat... (i de debò)
Un amic invisible celebrat amb molt de retard... ja tinc "foundee" per la xocolata!
Un retrobament casual al tren d’una vella amiga...
Un viatge de cap de setmana a Londres... després d’uns dies de marató comunicativa a Madrid...
Una excursió al cim del Puigsacalm... i uns mesos després a la Mola...
Un Sant Jordi molt trist...
Una porta que es tanca i qui sap què s’obrirà...
Una nit de festa inoblidable compartida amb amigues, un ecologista (de debò i per sistema) i un liberal
Una entrada a l’1 de maig ben diferent... (a mossegades!)
Una escapadeta a Andorra, a la salut de l’home dels nassos, amb excursió, visita a can Lloreda, entrada a Caldea, compres, toblerone i final de l’escapada a un concert a Cerdanyola...
Una història acompanyada d’un somriure i un munt de felicitat...
Una amiga que ja és mare... d'una nena
Uns cavalls entremaliats i mal d'esquena...
Un munt de dies que s’escolen, cansament acumulat, ganes de vacances...

...UFF... quantes coses i més que no he dit.. els 27...

La teoria dels tres salts

2007-07-17T08:09:00.000-07:00

Un amic em va explicar una vegada la teoria següent: en aquest món tots estem a tres salts de tothom (crec que eren tres només, encara que sembli poc provable). El que vol dir que qualsevol persona del món podem tenir-la a tres salts. M’explico: jo conec a la persona A, que té una relació determinada amb la persona B, que alhora coneix o ha tingut algun tracte amb la persona C. I aquesta persona C pot ser qualsevol.

Es tracta d’una teoria, a primera vista, poc fiable, per no dir que fa riure. A més ja m’agradaria saber quin il·luminat o il·luminada se la va empescar i quins experiments i comprovacions va fer per provar-ne la veracitat. Què vol dir, que només estic a tres salts del rei?

El cas és que, malgrat l’escepticisme que pugi generar aquesta teoria, potser al final no és tan dubtosa com semblava o, simplement, de vegades funciona. I és que el món (como dice el dicho) és ben bé un mocador i al final resulta que tothom coneix a tothom a través d’una amiga, un company de feina, un excompany de la facultat, una veïna...

Ahir, tot fent un sopar improvisat a última hora, amb gent a qui no coneixia més que d’oïdes, resulta que la teoria dels tres salts es complia: jo conec a la persona A, que em porta a sopar a casa de la persona B, que resulta que coneix a una persona C (que en realitat jo també conec per una altra banda, precisament també mitjançant tres salts). Curiós, no?

Hauré de fer un mapa de coneixences, a veure si realment tenim a tothom a només tres salts.

Sorpreses...

2007-07-09T06:01:00.000-07:00

Hi ha gent que no em deixa mai de sorprendre i això no implica necessàriament que sempre sigui en positiu. Segurament, hauria de ser una qualitat positiva, perquè no tothom té la capacitat de sorprendre’t, és més, hi ha qui veus venir d’una hora lluny, però en algunes ocasions hi ha sorpreses que no calen.

M’agraden les sorpreses que em fan sentir pessigolles a la panxa, que em fan riure, les que em provoquen un somriure que m’il·lumina la cara per a la resta del dia, les que em provoquen la dolça enyorança d’algú estimat que és lluny, les que em retornen un bocinet d’estones alegres ja viscudes, les que em fan saltar d’alegria... com a tothom, suposo.

Però no m’agraden les sorpreses que he de començar a pair amb una respiració profunda i un “calma, si us plau, que no val la pena agafar-hi un mal de panxa”. Sort que d’aquestes no en tinc gaire sovint.

Obrim les portes i finestres!

2007-07-03T23:25:00.000-07:00

De vegades decidim obrir portes sense saber ben bé si es tracta de portes, finestres o finestrals. Sense saber exactament quines vistes ens oferiran, a quins llocs ens donaran accés, qui podrà entrar o treure el cap o quan decidirem tancar-les o ajustar-les.

Potser no cal preguntar-se què s'amaga darrera aquesta porta que hem decidit obrir o que hem decidit tancar, al cap i a la fi el temps serà qui ens dirà si la porta-finestra segueix oberta, si s'ha tancat o si una alenada d'aire fresc n'ha obert una altra que fins ara restava tancada.

El que és important és tenir les forces necessàries per fer el pas, per decidir que cal tancar aquella porta per la qual no entra res de bo (mal que ens pesi o ens costi fer-ho) i que podem obrir una altra porta, un finestral, una finestra o un simple finestró que deixi entrar la llum de sol, que deixi córrer l'aire, que ens ensenyi un nou paisatge, un nou carrer per on passejar. En fi, que ens ofereixi una nova sortida al món o deixi entrar tot un món a dintre.

Obrim les portes, que per tancar-les sempre hi som a temps!