Quan tot canvia de color, forma i expressivitat

Descobreixo, amb nostàlgia, que la festa gran de Montornès ja no és el que era o potser només és que ja no m’hi sento implicada com abans. El groc i el verd omplen els carrers, cada vegada més, i jo enyoro i em queden molt lluny els bastons per la cercavila, les tardes de passeig per la fira (quan encara estava al costat de l’Institut), el sopar de tapes al millor xiringuito de la fira, aquells concerts fins a la matinada (al descampat que ja no existeix), el vermut a la Cuca després de la dansa de la batalla, veure el castell de focs des de la fira... i com no, la companyia d’aquella ànima eternament rebel.

I això que aquest any hem afegit un element més a la festa: 8 magnífics cavallins i un nou ball, que també recupera la memòria històrica de Montornès. Tot un èxit, em sembla, ja que era certament un risc. D’acord que perfecte tampoc ha quedat, però... carai!, era el primer cop.

I així la festa ha canviat els seus colors, la forma i l’expressivitat. És una nova festa, que canvia amb la gent que la fa créixer i que aporta noves idees, i com la vida, evoluciona i canvia... Per bé? Qui sap, segurament, però em quedo amb el record del darrer concert del descampat, amb els amics de ses illes i el seu “Escolta es vent”. Va ser el primer d’un seguit de concerts i trobades amb una gent entranyable; però tot canvia i el fil que ens lligava s’ha perdut terra endins.

A qui tingui curiositat: www.malas-artes.com

Contradiccions

Com es pot estimar la lluna i, al mateix temps, desitjar bojament el sol?

Com es pot anhelar una calma immensa i, al mateix temps, no voler sortir de l’ull de l’huracà?

Com es pot fugir de tot, quan et trobes completament enganxat a la realitat?

Com es pot escalar un dels cims més alts i, alhora, sentir vertigen davant un petit desnivell?

Com es poden afrontar els majors riscos del món i sentir covardia a l’hora de prendre les pròpies decisions?

Com pots sentir-te sol quan et trobes enmig d’una gran multitud?

Com pots sentir-te trist i, alhora, recordar un moment feliç amb un somriure als llavis?

Com es pot dir NO, quan el desig en realitat és dir que SÍ?

Punt(asso) final… o no?

Ja som de tornada. S’acaba l’estiu, s’acaben les vacances i… les bogeries també s’acaben (o no?) Cal tornar a centrar-se de nou en la feina, la rutina de cada dia… i posar punt i final a les bogeries d’estiu. Però no cal patir, que segur que en vindran d’altres. I és que el món i la vida no serien el mateix sense una mica de màgia i de bogeria (una mica només, no cal abusar-ne).

Bogeries que, en ocasions, ens alegren la vida, ens fan tornar a sentir com fa deu anys, ens fan sentir-nos com si fossim una altra persona… una explosió de felicitat, de riure, de benestar… Aquest tipus de bogeries.

Així que després d’una Festa Major en blau (fins i tot l’amiga blanca ha descobert que el seu sentimiento és blau) amb rasca i riu i inclosos i quinze dies de retorn als 18 anys, potser ha arribat l’hora de tancar les portes a l’estiu i a les seves bogeries i posar-hi el punt final. O encara no és hora?

El temps és savi i ja dirà…