Normalitzem el que som, el que pensem, el que diem.
Normalitzem converses, mirades, somriures.
Normalitzem silencis.
Normalitzem trobades.
Normalitzem situacions.
I així, comencem de zero de nou.
domingo, 27 de abril de 2008
miércoles, 16 de abril de 2008
Una d’animalets i d’aparences que enganyen
Camisa de quadres, samarreta de Ramones, texans elàstics i bambes de tela eren l’uniforme que caracteritzava aquell petit eriçó, que lluïa una atrevida cresta. No s’acontentava amb unes punxes esmolades, com la resta d’eriçons, ni era de bon grat conformista. Més aviat rebel, contestatari i revolucionari, massa i tot per al que es portava. Ell sempre un pas més enllà.
N’havia fet de grosses i de ben sonades, algunes tant que ni es poden explicar, però tenia l’esperit més noble que ningú es podia imaginar. Sota aquella aparença dura que li donava l’afilada cresta de punxes, s’amagava un ésser dolç, tendre, tímid i tot.
La veritat és que no estava fet per a la vida a la granja i al final, va acabar exiliant-se boscos enllà, amunt, cap a la muntanya. Alguns dels animals de la granja l’admiraven secretament per la seva valentia i l’envejaven per ser un esperit lliure i rebel. D’altres no el van entendre mai i alguns fins i tot el despreciaven.
I passat un temps, el destí va voler que tornés a trepitjar la granja, aquest cop de visita només, i va aprofitar per saludar vells coneguts, família i amics de sempre.
I mentre em mirava i escoltava aquell petit eriçó, que sempre havia estat inconformista, un pèl anarquista i tot, si m’ho permeteu, pensava com ens enganyen els contes i rondalles. Ni granotes, ni gripaus, ni prínceps blaus!
N’havia fet de grosses i de ben sonades, algunes tant que ni es poden explicar, però tenia l’esperit més noble que ningú es podia imaginar. Sota aquella aparença dura que li donava l’afilada cresta de punxes, s’amagava un ésser dolç, tendre, tímid i tot.
La veritat és que no estava fet per a la vida a la granja i al final, va acabar exiliant-se boscos enllà, amunt, cap a la muntanya. Alguns dels animals de la granja l’admiraven secretament per la seva valentia i l’envejaven per ser un esperit lliure i rebel. D’altres no el van entendre mai i alguns fins i tot el despreciaven.
I passat un temps, el destí va voler que tornés a trepitjar la granja, aquest cop de visita només, i va aprofitar per saludar vells coneguts, família i amics de sempre.
I mentre em mirava i escoltava aquell petit eriçó, que sempre havia estat inconformista, un pèl anarquista i tot, si m’ho permeteu, pensava com ens enganyen els contes i rondalles. Ni granotes, ni gripaus, ni prínceps blaus!
lunes, 7 de abril de 2008
Retrobades
Fa uns dies que no paro de retrobar-me amb gent a la qual per a o per b feia temps que no veia. Sovint perquè la vida ens ha dut per camins ben diferents o perquè són lluny o simplement perquè de vegades és difícil trobar el moment, no per falta de ganes, més aviat per falta d’elasticitat del temps.
I així, de calçotada, de sopar en sopar fins a altes hores de la matinada, fent un esmorzar improvisat o trobant per fi un cap de setmana que a tots i totes ens anava bé, hem reprès de nou el fil, ja fos després d’hores de conversa, tot fent uns gots, o escapant-nos a una casa rural (joc de rol, sing stars, jocs de taula i barbacoa inclosa, tot plegat fent unes “rises”).
Qui sap quan ens tornarem a trobar de nou, però sabem que hi som, aquí o allà, més lluny o més a prop, però sempre a temps de reprendre el fil de nou.
I així, de calçotada, de sopar en sopar fins a altes hores de la matinada, fent un esmorzar improvisat o trobant per fi un cap de setmana que a tots i totes ens anava bé, hem reprès de nou el fil, ja fos després d’hores de conversa, tot fent uns gots, o escapant-nos a una casa rural (joc de rol, sing stars, jocs de taula i barbacoa inclosa, tot plegat fent unes “rises”).
Qui sap quan ens tornarem a trobar de nou, però sabem que hi som, aquí o allà, més lluny o més a prop, però sempre a temps de reprendre el fil de nou.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
