Sortiràs al carrer...

"Sortiràs al carrer, no saps on no saps quan.
Sortiràs al carrer, però algú t'està esperant.
Sortiràs al carrer, no saps com ni el per què.
Sortiràs al carrer, és qüestió de temps"

Quants records em porta aquesta cançó... Sempre m'ha semblat un crit a l'esperança, em fa sentir bé i em fa pensar que en algun lloc algun dia una porta s'obrirà per mi, i l'altre dia vaig recordar-la després de molt de temps.

28 de juliol: Festa Major de la Garriga. Concert d'Els Pets. Algunes cançons noves (que conec poc) i algunes de les de sempre, de les d'aquella època d'explosió del rock català, d'Els Pets més canyeros, ara estan més pausadets, com a exemple, el nou disc, almenys les cançons que n'he escoltat. I és que els havia arribat a escoltar tant i he viscut tantes estones, tants estats d'ànim als quals associar algunes de les seves cançons. Com a mostra:

"Potser és cert que només recordem allò que ens agrada, però que seria d'aquestes nits sense una bona dosi de nostàlgia gola avall. Oh, anys enrere! Penso que queda, d'aquell que un dia va anar amb pantalons curts i els genolls pelats".

"Que si tinc els ulls humits és que hi tinc una lleganya, i si no surto de nit és perquè vaig curt de pasta. Els amics que compartim tots t'enganyen, sóc un home nou, mai he estat millor i no saps quan m'estalvio en trucades, No t'enyoro, nena"

"I com més et coneixo, molt més m'agrada el teu gos, ell el que sent no ho canvia cada dia i quan estima és de debò".

"Què se n'ha fet de les nits a la fresca, petons i bromes a cau d'orella, amagats rera un abre sols, passejant per l'herba. Tot semblava tan senzill, tan real mentre et mirava als ulls, de color de mel".

"Diguem que m'estimes, omplem el cos de mentides, només un dia, jo demà ja hauré marxat. Sols amb tu podria suportar la melangia i guarir-me la ferida que m'has deixat".

"Més o menys tothom s'equivoca i s'enreda amb qui no toca. I és tan cert, que ningú es conforma amb el que té, fins que un dia es troba abandonat per qui sempre va ser al seu costat."

"I per un instant tot s'haurà aturat. I per un breu moment, una estona de cel, ja no importa res més, una estona de cel, el que dura un cafè... és una estona de cel"

"Si el món es mou, com puc estar atutar. Hi ha tantes coses a fer i em queda tan poc temps per fer-les. Tantes coses a fer, llocs per recordar, llavis per besar, a fora hi ha un dia apunt d'estrenar"

"Tinc ganes de cantar i cridar, de saltar i de riure, sense cap per què. Tinc ganes d'oblidar el que sempre mamoïna. Vull estar content".

Tanco els ulls i els records passen per la meva memòria com una pel·lícula: molts moments viscuts, escenes gravades, converses, persones, somriures i també alguna llàgrima... però al final tot pot llegir-se en positiu, tot defineix com sóc i com em sento.

És curiós, els sentiments, les emocions i els records que ens pot despertar una cançó...

Tot just fa un any...

Un sopar en família...
Un sopar entranyable amb amics...
Un peix per fer-me companyia en la nova etapa que començava (el pobre es va morir, no per manca d’atencions, que consti. Simplement, un dia va deixar de respirar... Es devia sentir sol, pobre...)
Un viatge a Cuba amb un bon amic, decidit una nit de copes i de concert de La Trova Kung-Fu, amb tots els preparatius, excursió en cotxe a Madrid (roda punxada inclosa), mojitos, daiquiris de maduixa, billar, molt de sol i moltíssima xafogor, platges fantàstiques, arreu el comandante jefe... i molta calma...
Una Festa Major viscuda de ple i molt cansada...
Un que m’envaïa l’espai...
Un trasllat i una estrena de casa amb acampada al menjador...
Un fart de ballar jotes, boleros i fandangos...
Una bona companya de feina que ens deixa...
Una que s’adorm al sofà d’uns amics que la conviden a sopar, mentre la resta fa la sobretaula i beu...
Un amic que marxa a ses illes... (i qui anem a buscar sovint a l’aeroport quan torna a veure’ns)...
Un sopar d’inauguració del pis al complet amb la colla...
Una festa remember del local de sempre...
Uns amics que retornen de la seva aventura pel EUA...
Un adeu trist a una persona estimada...
Uns dies de Nadal en família, molt de menjar, fred (molt de fred), regals, arbre de Nadal i tió...
Una festa pre-cap d’any, inauguració de pis, sessió de sing-stars i veïns que pugen a les tres de la matinada...
Un regal enverinat... (i de debò)
Un amic invisible celebrat amb molt de retard... ja tinc "foundee" per la xocolata!
Un retrobament casual al tren d’una vella amiga...
Un viatge de cap de setmana a Londres... després d’uns dies de marató comunicativa a Madrid...
Una excursió al cim del Puigsacalm... i uns mesos després a la Mola...
Un Sant Jordi molt trist...
Una porta que es tanca i qui sap què s’obrirà...
Una nit de festa inoblidable compartida amb amigues, un ecologista (de debò i per sistema) i un liberal
Una entrada a l’1 de maig ben diferent... (a mossegades!)
Una escapadeta a Andorra, a la salut de l’home dels nassos, amb excursió, visita a can Lloreda, entrada a Caldea, compres, toblerone i final de l’escapada a un concert a Cerdanyola...
Una història acompanyada d’un somriure i un munt de felicitat...
Una amiga que ja és mare... d'una nena
Uns cavalls entremaliats i mal d'esquena...
Un munt de dies que s’escolen, cansament acumulat, ganes de vacances...

...UFF... quantes coses i més que no he dit.. els 27...

La teoria dels tres salts

Un amic em va explicar una vegada la teoria següent: en aquest món tots estem a tres salts de tothom (crec que eren tres només, encara que sembli poc provable). El que vol dir que qualsevol persona del món podem tenir-la a tres salts. M’explico: jo conec a la persona A, que té una relació determinada amb la persona B, que alhora coneix o ha tingut algun tracte amb la persona C. I aquesta persona C pot ser qualsevol.

Es tracta d’una teoria, a primera vista, poc fiable, per no dir que fa riure. A més ja m’agradaria saber quin il·luminat o il·luminada se la va empescar i quins experiments i comprovacions va fer per provar-ne la veracitat. Què vol dir, que només estic a tres salts del rei?

El cas és que, malgrat l’escepticisme que pugi generar aquesta teoria, potser al final no és tan dubtosa com semblava o, simplement, de vegades funciona. I és que el món (como dice el dicho) és ben bé un mocador i al final resulta que tothom coneix a tothom a través d’una amiga, un company de feina, un excompany de la facultat, una veïna...

Ahir, tot fent un sopar improvisat a última hora, amb gent a qui no coneixia més que d’oïdes, resulta que la teoria dels tres salts es complia: jo conec a la persona A, que em porta a sopar a casa de la persona B, que resulta que coneix a una persona C (que en realitat jo també conec per una altra banda, precisament també mitjançant tres salts). Curiós, no?

Hauré de fer un mapa de coneixences, a veure si realment tenim a tothom a només tres salts.

Sorpreses...

Hi ha gent que no em deixa mai de sorprendre i això no implica necessàriament que sempre sigui en positiu. Segurament, hauria de ser una qualitat positiva, perquè no tothom té la capacitat de sorprendre’t, és més, hi ha qui veus venir d’una hora lluny, però en algunes ocasions hi ha sorpreses que no calen.

M’agraden les sorpreses que em fan sentir pessigolles a la panxa, que em fan riure, les que em provoquen un somriure que m’il·lumina la cara per a la resta del dia, les que em provoquen la dolça enyorança d’algú estimat que és lluny, les que em retornen un bocinet d’estones alegres ja viscudes, les que em fan saltar d’alegria... com a tothom, suposo.

Però no m’agraden les sorpreses que he de començar a pair amb una respiració profunda i un “calma, si us plau, que no val la pena agafar-hi un mal de panxa”. Sort que d’aquestes no en tinc gaire sovint.

Obrim les portes i finestres!

De vegades decidim obrir portes sense saber ben bé si es tracta de portes, finestres o finestrals. Sense saber exactament quines vistes ens oferiran, a quins llocs ens donaran accés, qui podrà entrar o treure el cap o quan decidirem tancar-les o ajustar-les.

Potser no cal preguntar-se què s'amaga darrera aquesta porta que hem decidit obrir o que hem decidit tancar, al cap i a la fi el temps serà qui ens dirà si la porta-finestra segueix oberta, si s'ha tancat o si una alenada d'aire fresc n'ha obert una altra que fins ara restava tancada.

El que és important és tenir les forces necessàries per fer el pas, per decidir que cal tancar aquella porta per la qual no entra res de bo (mal que ens pesi o ens costi fer-ho) i que podem obrir una altra porta, un finestral, una finestra o un simple finestró que deixi entrar la llum de sol, que deixi córrer l'aire, que ens ensenyi un nou paisatge, un nou carrer per on passejar. En fi, que ens ofereixi una nova sortida al món o deixi entrar tot un món a dintre.

Obrim les portes, que per tancar-les sempre hi som a temps!