Inaugurem temporada…

… d’anar a buscar bolets (un cistell de camagrocs!!!! I mitja dotzena de rovellons, ohhhh!!!! el proper dia toquen trompetes de la mort)

… de refredats (això ja no m’agrada tant)

… d’anar de bòlit (crec que aquesta porta inaugurada tot l’any)

… de retrobades (a veure si lliguem aquest cap de setmana al Ripollès)

… de fronts oberts (tot ataca alhora, és llei de vida, o no)

… en fi, de coses vàries!!!!

Perquè la sequera no dura sempre…

I després d’aquest temps de sequera, perquè ja se sap que un no sempre pot lluitar contra els elements i, sovint, aquests es conjuren vet a saber per quines forces de la naturalesa, però, en tot cas, unes forces que s’escapen del nostre control i que no som capaços de governar, simplement perquè es governen a elles mateixes...

Doncs, després de tants mesos sense ni una sola gota, ni tan sols d’un esquitx de rosada, arriben, amb la fi de l’estiu, les primeres tamborinades de tardor, moltes vegades curtes però intenses, d’altres com un xim xim contant que no s’atura...

I així s’acaba la sequera, almenys per ara, i l’aigua torna a córrer, s’endú tot el que troba per davant, baixa per torrenteres i omple de nou de vida aquells petits espais que s’havien assecat precisament per manca d’aigua. Reviuen i tornen a veure el sol.

Esclaus del temps

El temps em persegueix, no em dóna treva… sento les busques del rellotge que m’estalonen, avancen inexorablement… corre, corre, que vas tard!

Cinc minuts més de son esgarrapats entre els llençols… i el despertador sona que sona insistent cada vuit nous minuts més que passen…corre, corre, lleva’t, que vas tard!

I el tren que sempre va tard!!! S’atura eternament enmig del no-res, circula permanentment fora del seu horari habitual i va lent, lent lent…i jo arribo tard, tard, tard…


TIC TAC TIC TAC TIC TAC TIC TAC TIC TAC TIC TAC TIC TAC TIC TAC… no s’atura mai

Normalitzem

Normalitzem el que som, el que pensem, el que diem.
Normalitzem converses, mirades, somriures.
Normalitzem silencis.
Normalitzem trobades.
Normalitzem situacions.
I així, comencem de zero de nou.

Una d’animalets i d’aparences que enganyen

Camisa de quadres, samarreta de Ramones, texans elàstics i bambes de tela eren l’uniforme que caracteritzava aquell petit eriçó, que lluïa una atrevida cresta. No s’acontentava amb unes punxes esmolades, com la resta d’eriçons, ni era de bon grat conformista. Més aviat rebel, contestatari i revolucionari, massa i tot per al que es portava. Ell sempre un pas més enllà.

N’havia fet de grosses i de ben sonades, algunes tant que ni es poden explicar, però tenia l’esperit més noble que ningú es podia imaginar. Sota aquella aparença dura que li donava l’afilada cresta de punxes, s’amagava un ésser dolç, tendre, tímid i tot.

La veritat és que no estava fet per a la vida a la granja i al final, va acabar exiliant-se boscos enllà, amunt, cap a la muntanya. Alguns dels animals de la granja l’admiraven secretament per la seva valentia i l’envejaven per ser un esperit lliure i rebel. D’altres no el van entendre mai i alguns fins i tot el despreciaven.

I passat un temps, el destí va voler que tornés a trepitjar la granja, aquest cop de visita només, i va aprofitar per saludar vells coneguts, família i amics de sempre.

I mentre em mirava i escoltava aquell petit eriçó, que sempre havia estat inconformista, un pèl anarquista i tot, si m’ho permeteu, pensava com ens enganyen els contes i rondalles. Ni granotes, ni gripaus, ni prínceps blaus!

Retrobades

Fa uns dies que no paro de retrobar-me amb gent a la qual per a o per b feia temps que no veia. Sovint perquè la vida ens ha dut per camins ben diferents o perquè són lluny o simplement perquè de vegades és difícil trobar el moment, no per falta de ganes, més aviat per falta d’elasticitat del temps.

I així, de calçotada, de sopar en sopar fins a altes hores de la matinada, fent un esmorzar improvisat o trobant per fi un cap de setmana que a tots i totes ens anava bé, hem reprès de nou el fil, ja fos després d’hores de conversa, tot fent uns gots, o escapant-nos a una casa rural (joc de rol, sing stars, jocs de taula i barbacoa inclosa, tot plegat fent unes “rises”).

Qui sap quan ens tornarem a trobar de nou, però sabem que hi som, aquí o allà, més lluny o més a prop, però sempre a temps de reprendre el fil de nou.

Una estona de cel

Perquè malgrat els canvis, de febrer sempre ens quedaran aquells cinc minuts en què el món s’atura i deixa de donar voltes per un instant i només nosaltres ens movem. Perquè sempre puguem esgarrapar-li aquests cinc minuts eterns al temps.

“I per uns breus moments
una estona de cel,
ja no importa el demés
una estona de cel,
el que dura un cafè
és una estona de cel”.

Els Pets

Endavant, sempre endavant

I de sobte, sense saber com ni per què, aquell petit gra de sorra esdevé una muntanya, tot es fa farragós i difícil i ningú entén res de res. Aquella línia tan recta s’ha esquinçat de cop i ja no sabem cap a on ens porta. Feia un dia clar, assolellat, ple de vida, i ara els núvols anuncien tempesta.

I així és la vida. És dur, es fa difícil, però és així. I només hi ha dues actituds: o et deixes xuclar per aquest remolí que t’ofega o fas un salt endavant, procures somriure i deixar enrere el que no val la pena carregar-te a l’esquena.

Ningú ha dit mai que sigui fàcil, però s’ha d’intentar.

Silenci

Aquest silenci que impera en l’ambient em neguiteja. Segur que augura tempesta, i de les grosses.

Res… ni un so… cap eco llunyà.

Només es respira un silenci intens, massa dens, d’aquells que ofeguen… Només el tic tac del rellotge el talla en sec, fent més evident com n’és d’impenetrable.

Tot sembla adormit sota aquest mantell silenciós que ho cobreix tot.

Enyoro…

… el cant dels ocells al matí, que em dóna un dolç despertar
… la xerramenca aguda dels petits que van a escola, que m’arrenca un somriure camí del tren
... la riallada escandalosa, que se m’encomana
… el xivarri i la cridòria dels dijous de mercat, que omplen tots els carrers de vida
… la música de les gralles, tabals i cercaviles, que em conviden a la festa
... i aquell holaqtal, que em dóna la benvinguda

Em neguiteja tant de silenci... Cridaré!

I tal dia farà un any…

Febrer…

Tot just fa quatre dies entràvem al 2008 i gairebé sense adonar-me’n estem a febrer ja! El temps passa volant i encara no em puc creure que no hi hagi manera d’aturar-lo o fer que vagi més lentament…

Uff! Deu ser veritat que amb els anys sents que el temps passa cada cop més ràpid, però jo no me’n sento pas, de gran, almenys encara no.

Bé, de gener em quedo amb aquesta petita escapada sorpresa a ses illes, un sopar improvitzat a casa de la parella cul-inquiet-demana’ls-hora-a-l’agenda i una nit de sopar i teatre en color grana a Barcelona.

Llevar-se a Menorca… i dormir a Granollers

OBJECTIU SORPRESA: ACONSEGUIT!!!

I sorpresa darrere sorpresa, a més a més.

Només per veure la cara de l’amic del tros de terra surant enmig del mar ha valgut la pena. I és que els 30 no es fan cada dia, oi?

Moltes felicitats! Gràcies per ser com ets i per ser-hi sempre (encara que sigui des de ses illes)!

Ja ja ja ja…. I al final tenim sabó de mans i tot!!

Perquè fer-se gran no implica…

…perdre la capacitat de sorprendre’t i de sorprendre

…deixar definitivament de fer bogeries

…deixar d’il·lusionar-se pels petits detalls del dia a dia

i si no que li preguntin a l’amic del tros de terra que sura enmig del mar, que en fa 30 en pocs dies.

Felicitats per avançat!

De balanços i bons propòsits

En resum, ras i curt, i en una sola frase, el 2007 ha estat any de canvis: començava amb un regal enverinat i ha acabat ple d’il·lusió i esperances.

-he tancat una porta que s’entossudia a no tancar-se del tot i he obert finestres, balcons i potser alguna porta

-mil bon moments, sopars i records amb els amics de sempre (escapada a Andorra, Festa Major, visites de qui ara viu a ses illes, festa remember al 2046, Diada de Xics, trobades de joves i un llarg etc.): gràcies per ser-hi

-la il·lusió recuperada gràcies a algú ecologista, d’esquerres, per sistema i de debò i a moltes cares noves i conegudes a través d’un filtre grana

-una torre de vuit que sembla que es va carregant i que esperem que no faci llenya, tot plegat per la constància, simpatia i energia d’un xic (que no xiquet)


I per al 2008 molt bons propòsits, per començar intentar trobar més temps per a les meves coses, això si descobreixo qui me’l roba. Gaudir al màxim, compartir moltes noves estones i rialles amb tots, que retorni l’amic de ses illes (que t’enyorem!!) i un llarg etc. que ja anirem desgranant.