miércoles, 1 de octubre de 2008

Inaugurem temporada…

… d’anar a buscar bolets (un cistell de camagrocs!!!! I mitja dotzena de rovellons, ohhhh!!!! el proper dia toquen trompetes de la mort)

… de refredats (això ja no m’agrada tant)

… d’anar de bòlit (crec que aquesta porta inaugurada tot l’any)

… de retrobades (a veure si lliguem aquest cap de setmana al Ripollès)

… de fronts oberts (tot ataca alhora, és llei de vida, o no)

… en fi, de coses vàries!!!!

lunes, 22 de septiembre de 2008

Perquè la sequera no dura sempre…

I després d’aquest temps de sequera, perquè ja se sap que un no sempre pot lluitar contra els elements i, sovint, aquests es conjuren vet a saber per quines forces de la naturalesa, però, en tot cas, unes forces que s’escapen del nostre control i que no som capaços de governar, simplement perquè es governen a elles mateixes...

Doncs, després de tants mesos sense ni una sola gota, ni tan sols d’un esquitx de rosada, arriben, amb la fi de l’estiu, les primeres tamborinades de tardor, moltes vegades curtes però intenses, d’altres com un xim xim contant que no s’atura...

I així s’acaba la sequera, almenys per ara, i l’aigua torna a córrer, s’endú tot el que troba per davant, baixa per torrenteres i omple de nou de vida aquells petits espais que s’havien assecat precisament per manca d’aigua. Reviuen i tornen a veure el sol.

jueves, 15 de mayo de 2008

Esclaus del temps

El temps em persegueix, no em dóna treva… sento les busques del rellotge que m’estalonen, avancen inexorablement… corre, corre, que vas tard!

Cinc minuts més de son esgarrapats entre els llençols… i el despertador sona que sona insistent cada vuit nous minuts més que passen…corre, corre, lleva’t, que vas tard!

I el tren que sempre va tard!!! S’atura eternament enmig del no-res, circula permanentment fora del seu horari habitual i va lent, lent lent…i jo arribo tard, tard, tard…


TIC TAC TIC TAC TIC TAC TIC TAC TIC TAC TIC TAC TIC TAC TIC TAC… no s’atura mai


domingo, 27 de abril de 2008

Normalitzem

Normalitzem el que som, el que pensem, el que diem.
Normalitzem converses, mirades, somriures.
Normalitzem silencis.
Normalitzem trobades.
Normalitzem situacions.
I així, comencem de zero de nou.

miércoles, 16 de abril de 2008

Una d’animalets i d’aparences que enganyen

Camisa de quadres, samarreta de Ramones, texans elàstics i bambes de tela eren l’uniforme que caracteritzava aquell petit eriçó, que lluïa una atrevida cresta. No s’acontentava amb unes punxes esmolades, com la resta d’eriçons, ni era de bon grat conformista. Més aviat rebel, contestatari i revolucionari, massa i tot per al que es portava. Ell sempre un pas més enllà.

N’havia fet de grosses i de ben sonades, algunes tant que ni es poden explicar, però tenia l’esperit més noble que ningú es podia imaginar. Sota aquella aparença dura que li donava l’afilada cresta de punxes, s’amagava un ésser dolç, tendre, tímid i tot.

La veritat és que no estava fet per a la vida a la granja i al final, va acabar exiliant-se boscos enllà, amunt, cap a la muntanya. Alguns dels animals de la granja l’admiraven secretament per la seva valentia i l’envejaven per ser un esperit lliure i rebel. D’altres no el van entendre mai i alguns fins i tot el despreciaven.

I passat un temps, el destí va voler que tornés a trepitjar la granja, aquest cop de visita només, i va aprofitar per saludar vells coneguts, família i amics de sempre.


I mentre em mirava i escoltava aquell petit eriçó, que sempre havia estat inconformista, un pèl anarquista i tot, si m’ho permeteu, pensava com ens enganyen els contes i rondalles. Ni granotes, ni gripaus, ni prínceps blaus!

lunes, 7 de abril de 2008

Retrobades

Fa uns dies que no paro de retrobar-me amb gent a la qual per a o per b feia temps que no veia. Sovint perquè la vida ens ha dut per camins ben diferents o perquè són lluny o simplement perquè de vegades és difícil trobar el moment, no per falta de ganes, més aviat per falta d’elasticitat del temps.

I així, de calçotada, de sopar en sopar fins a altes hores de la matinada, fent un esmorzar improvisat o trobant per fi un cap de setmana que a tots i totes ens anava bé, hem reprès de nou el fil, ja fos després d’hores de conversa, tot fent uns gots, o escapant-nos a una casa rural (joc de rol, sing stars, jocs de taula i barbacoa inclosa, tot plegat fent unes “rises”).


Qui sap quan ens tornarem a trobar de nou, però sabem que hi som, aquí o allà, més lluny o més a prop, però sempre a temps de reprendre el fil de nou.

viernes, 14 de marzo de 2008

Una estona de cel

Perquè malgrat els canvis, de febrer sempre ens quedaran aquells cinc minuts en què el món s’atura i deixa de donar voltes per un instant i només nosaltres ens movem. Perquè sempre puguem esgarrapar-li aquests cinc minuts eterns al temps.

“I per uns breus moments
una estona de cel,
ja no importa el demés
una estona de cel,
el que dura un cafè
és una estona de cel”.


Els Pets