Silenci

Aquest silenci que impera en l’ambient em neguiteja. Segur que augura tempesta, i de les grosses.

Res… ni un so… cap eco llunyà.

Només es respira un silenci intens, massa dens, d’aquells que ofeguen… Només el tic tac del rellotge el talla en sec, fent més evident com n’és d’impenetrable.

Tot sembla adormit sota aquest mantell silenciós que ho cobreix tot.

Enyoro…

… el cant dels ocells al matí, que em dóna un dolç despertar
… la xerramenca aguda dels petits que van a escola, que m’arrenca un somriure camí del tren
... la riallada escandalosa, que se m’encomana
… el xivarri i la cridòria dels dijous de mercat, que omplen tots els carrers de vida
… la música de les gralles, tabals i cercaviles, que em conviden a la festa
... i aquell holaqtal, que em dóna la benvinguda

Em neguiteja tant de silenci... Cridaré!

I tal dia farà un any…

Febrer…

Tot just fa quatre dies entràvem al 2008 i gairebé sense adonar-me’n estem a febrer ja! El temps passa volant i encara no em puc creure que no hi hagi manera d’aturar-lo o fer que vagi més lentament…

Uff! Deu ser veritat que amb els anys sents que el temps passa cada cop més ràpid, però jo no me’n sento pas, de gran, almenys encara no.

Bé, de gener em quedo amb aquesta petita escapada sorpresa a ses illes, un sopar improvitzat a casa de la parella cul-inquiet-demana’ls-hora-a-l’agenda i una nit de sopar i teatre en color grana a Barcelona.