Tot passejant per la ciutat

Fa un dia trist. Camino d’esma pels carrers del call de Barcelona, carrerons estrets, foscos, humits i bruts, de vegades. I deixo vagar els meus pensaments mentre camino sense cap rumb en concret, intentant fer defugir les cabòries que m’assalten a traïció, de vegades en girar una cantonada, altres quan miro l’aparador d’algun dels brocanters que encara es troben, aclaparats entre tants tallers bohemis i botigues de disseny.

I de cop sento que m’he perdut i que no sé on sóc, però em deixo endur, per cansament, per intuïció o per aquell portal que em crida l’atenció, i m’ubico de nou en aquest laberint de carrerons.

I ara i ençà aparto alguns pensaments que em provoquen tristesa, alguns completament desdibuixats, indefinits... No sé per què, però em fan sentir trista. I fent un darrer esforç m’imposo i els esbandeixo enfora per la força. De res serveix deixar-se envair per una boira malenconiosa. S’ha de mirar endavant i esperar amb els braços ben oberts les alegries, els bons moments, els somriures i les il·lusions, que poden sorprendre’ns de cop enmig del camí.

I és que la vida és així, diuen, i deu ser-ho, perquè em descobreixo somrient davant una figureta curiosa de l’aparador d’un antiquari, de rètols plens d’història i d’encant, aquella xocolateria de tota la vida o una senyora gran que m’observa rere el vidre del que fa uns quants anys era una granja a la qual, ben segur, va dedicar-hi esforços i treballs.

I desemboco en una plaça Sant Jaume plena a vessar i sento el sol, que em saluda i m’acull en una càlida abraçada i tanco els ulls durant uns segons i em sento bé, amb energies per començar de nou una vegada més.

Llàstima de la impertinència del claxon d’una furgoneta de repartiment, que em retorna al món de la rutina, les presses, el soroll asfixiant i l’estrès que ens ofega i ens va engolint una mica cada dia. Però tanco els ulls de nou i recorro mentalment tots aquells carrerons que un moment abans he trepitjat, em deixo envair de nou per totes les sensacions que m’ha provocat el passeig i deixo que el sol m’acariciï la pell una estoneta més.

Avui retorno amb energies positives, demà serà un altre dia.

Observant el món amb un filtre grana

El color grana s’incorpora ara al meu món i ho va tenyint tot al seu pas. Dóna un nou color a les coses del dia a dia, començant per sota, per la pinya, i enfila amunt, amunt, amunt, però lentament i amb compte, que no vol córrer el risc de fer llenya abans de carregar la torre. Amb paciència caldrà veure si l’anxaneta arriba a fer l’aleta dalt el castell, mentre el públic encuriosit s’ho mira des de baix i acaba de decidir si es posa a fer pinya o es mira l’espectacle còmodament.

I darrere el filtre grana, tot sembla una mica diferent, més viu, més dolç, més alegre… com un raig de sol que s’obre pas entre els núvols después d’una tarda de tempesta.

I em dic que puc, que no sóc poruc…

Dilluns: a tope
Dimarts: a tope
Dimecres: a tope
Dijous: seguim a tope

**************

Massa fronts oberts i el temps que s’escola inexorablement entre els meus dits, sense poder aturar-lo. I tot segueix sense ordre ni concert a l’espera que algú posi els punts sobre les is i que el mar torni a estar en calma. Però sembla que els núvols que es veuen enllà, a l’horitzó, no es cansen i prometen tempesta d’un moment a altre.

**************

Tot és per ahir.
Tot són presses.
Tot s’ha de pair.
Tot és molt complicat.

…i jo no sóc gat, i a mi em falten vides.

-- La Troba--