Perquè la sequera no dura sempre…

I després d’aquest temps de sequera, perquè ja se sap que un no sempre pot lluitar contra els elements i, sovint, aquests es conjuren vet a saber per quines forces de la naturalesa, però, en tot cas, unes forces que s’escapen del nostre control i que no som capaços de governar, simplement perquè es governen a elles mateixes...

Doncs, després de tants mesos sense ni una sola gota, ni tan sols d’un esquitx de rosada, arriben, amb la fi de l’estiu, les primeres tamborinades de tardor, moltes vegades curtes però intenses, d’altres com un xim xim contant que no s’atura...

I així s’acaba la sequera, almenys per ara, i l’aigua torna a córrer, s’endú tot el que troba per davant, baixa per torrenteres i omple de nou de vida aquells petits espais que s’havien assecat precisament per manca d’aigua. Reviuen i tornen a veure el sol.