Quan tot canvia de color, forma i expressivitat

Descobreixo, amb nostàlgia, que la festa gran de Montornès ja no és el que era o potser només és que ja no m’hi sento implicada com abans. El groc i el verd omplen els carrers, cada vegada més, i jo enyoro i em queden molt lluny els bastons per la cercavila, les tardes de passeig per la fira (quan encara estava al costat de l’Institut), el sopar de tapes al millor xiringuito de la fira, aquells concerts fins a la matinada (al descampat que ja no existeix), el vermut a la Cuca després de la dansa de la batalla, veure el castell de focs des de la fira... i com no, la companyia d’aquella ànima eternament rebel.

I això que aquest any hem afegit un element més a la festa: 8 magnífics cavallins i un nou ball, que també recupera la memòria històrica de Montornès. Tot un èxit, em sembla, ja que era certament un risc. D’acord que perfecte tampoc ha quedat, però... carai!, era el primer cop.

I així la festa ha canviat els seus colors, la forma i l’expressivitat. És una nova festa, que canvia amb la gent que la fa créixer i que aporta noves idees, i com la vida, evoluciona i canvia... Per bé? Qui sap, segurament, però em quedo amb el record del darrer concert del descampat, amb els amics de ses illes i el seu “Escolta es vent”. Va ser el primer d’un seguit de concerts i trobades amb una gent entranyable; però tot canvia i el fil que ens lligava s’ha perdut terra endins.

A qui tingui curiositat: www.malas-artes.com