Llevar-se a Menorca… i dormir a Granollers

OBJECTIU SORPRESA: ACONSEGUIT!!!

I sorpresa darrere sorpresa, a més a més.

Només per veure la cara de l’amic del tros de terra surant enmig del mar ha valgut la pena. I és que els 30 no es fan cada dia, oi?

Moltes felicitats! Gràcies per ser com ets i per ser-hi sempre (encara que sigui des de ses illes)!

Ja ja ja ja…. I al final tenim sabó de mans i tot!!

Perquè fer-se gran no implica…

…perdre la capacitat de sorprendre’t i de sorprendre

…deixar definitivament de fer bogeries

…deixar d’il·lusionar-se pels petits detalls del dia a dia

i si no que li preguntin a l’amic del tros de terra que sura enmig del mar, que en fa 30 en pocs dies.

Felicitats per avançat!

De balanços i bons propòsits

En resum, ras i curt, i en una sola frase, el 2007 ha estat any de canvis: començava amb un regal enverinat i ha acabat ple d’il·lusió i esperances.

-he tancat una porta que s’entossudia a no tancar-se del tot i he obert finestres, balcons i potser alguna porta

-mil bon moments, sopars i records amb els amics de sempre (escapada a Andorra, Festa Major, visites de qui ara viu a ses illes, festa remember al 2046, Diada de Xics, trobades de joves i un llarg etc.): gràcies per ser-hi

-la il·lusió recuperada gràcies a algú ecologista, d’esquerres, per sistema i de debò i a moltes cares noves i conegudes a través d’un filtre grana

-una torre de vuit que sembla que es va carregant i que esperem que no faci llenya, tot plegat per la constància, simpatia i energia d’un xic (que no xiquet)


I per al 2008 molt bons propòsits, per començar intentar trobar més temps per a les meves coses, això si descobreixo qui me’l roba. Gaudir al màxim, compartir moltes noves estones i rialles amb tots, que retorni l’amic de ses illes (que t’enyorem!!) i un llarg etc. que ja anirem desgranant.

Bones festes!

S’acosten dies de festa, regals, molt de menjar i família. Així que bones festes a tothom i una feliç i millor entrada d’any al 2008.

Que passeu un Bon Nadal
I que es porti bé el tió,
Bona entrada al 2008
I nit de Reis plena d’il·lusió.

... a garrotin, a garrotan...

On són les hores?

Passen els dies...
Passen les hores...
Passen els minuts...
Passen els segons...

El temps s’escola entre els meus dits i no sóc capaç d’aturar-lo i de cop me n’adono que em falta temps per fer tot allò que desitjo, tot allò que voldria... i no em surten els comptes...

Algú em roba les hores, n’estic convençuda, però encara no pogut atrapar-lo in fraganti.

Una de sentimiento

Els sentiments són com una barca que gronxen les ones.

Si no la controles i et domina pots anar a la deriva, mar endins, sense saber on et dirigeixes, cada cop més lluny de la costa i a risc de perdre’t enmig d’una tempesta, patir un naufragi i no arribar a terra ferma mai més... O pot quedar ancorada en la sorra per sempre més sense possibilitat d’anar mar enllà, cap a l’horitzó, cap al que ens és desconegut, aturada per sempre sense rumb ni destí. Això si les ones no l’arrosseguen amb elles quan trenquen contra les roques.

Però si la domines i la saps portar, pots iniciar una travessia (curta, llarga, intensa, incerta, mar endins o vorejant la costa), deixar que el vent infli les veles i et porti a bon port, guiant el timó amb mà segura, lluitant contra vent i marea quan calgui per arribar a la fi, sans i estalvis, al port de destí.

Au, torne-m'hi!.. amb energies renovades

Torno amb les piles carregades, després de la meva escapada a terres italianes. I és que uns dies de desconnexió són sempre benvinguts i, en alguns casos, fins i tot essencials per a la pròpia salut mental. Així que amb energies renovades torno de nou a fer front als grans i petits reptes de cada dia, que no són pocs, amb més ganes i més il·lusió i potser amb prou valentia per prendre algunes decisions pendents.

Em quedo, però, amb l’alegria encomanada pel somriure d’un petit nyap-buf que, després de cinc minuts de vergonya, somreia alegrement, mentre m’assenyalava, m’ensenyava els seus més preuats tresors i a qui (perdoneu-me) vaig ensenyar a treure la llengua.

I també amb aquella il·lusió i capacitat de sorpresa que només tenen els més xics i que em va envair durant una tarda: no tenia prou mans, ni ulls ni orelles per gaudir d’aquell espectacle, per decidir què triar entre tantes coses boniques... Una explosió de formes i colors que t’omplia tots els sentits a vessar... La Flover, quin pecat!

I, sobretot, retrobar-se amb algú que ara viu lluny i amb qui has compartit tants moments de la infància i que, malgrat ser lluny i veure’t poc, sempre és una persona pròxima i és com si ni el temps ni la distància ens hagués separat.

I arribo a casa quatre dies després i em rep el somriure i una forta abraçada dels qui s’han quedat aquí. Torno a ser casa, contenta, feliç i amb ganes i energies per al que calgui.

Gràcies a aquests dies de descans!