Sorpreses...

Hi ha gent que no em deixa mai de sorprendre i això no implica necessàriament que sempre sigui en positiu. Segurament, hauria de ser una qualitat positiva, perquè no tothom té la capacitat de sorprendre’t, és més, hi ha qui veus venir d’una hora lluny, però en algunes ocasions hi ha sorpreses que no calen.

M’agraden les sorpreses que em fan sentir pessigolles a la panxa, que em fan riure, les que em provoquen un somriure que m’il·lumina la cara per a la resta del dia, les que em provoquen la dolça enyorança d’algú estimat que és lluny, les que em retornen un bocinet d’estones alegres ja viscudes, les que em fan saltar d’alegria... com a tothom, suposo.

Però no m’agraden les sorpreses que he de començar a pair amb una respiració profunda i un “calma, si us plau, que no val la pena agafar-hi un mal de panxa”. Sort que d’aquestes no en tinc gaire sovint.