Una de sentimiento

Els sentiments són com una barca que gronxen les ones.

Si no la controles i et domina pots anar a la deriva, mar endins, sense saber on et dirigeixes, cada cop més lluny de la costa i a risc de perdre’t enmig d’una tempesta, patir un naufragi i no arribar a terra ferma mai més... O pot quedar ancorada en la sorra per sempre més sense possibilitat d’anar mar enllà, cap a l’horitzó, cap al que ens és desconegut, aturada per sempre sense rumb ni destí. Això si les ones no l’arrosseguen amb elles quan trenquen contra les roques.

Però si la domines i la saps portar, pots iniciar una travessia (curta, llarga, intensa, incerta, mar endins o vorejant la costa), deixar que el vent infli les veles i et porti a bon port, guiant el timó amb mà segura, lluitant contra vent i marea quan calgui per arribar a la fi, sans i estalvis, al port de destí.

Au, torne-m'hi!.. amb energies renovades

Torno amb les piles carregades, després de la meva escapada a terres italianes. I és que uns dies de desconnexió són sempre benvinguts i, en alguns casos, fins i tot essencials per a la pròpia salut mental. Així que amb energies renovades torno de nou a fer front als grans i petits reptes de cada dia, que no són pocs, amb més ganes i més il·lusió i potser amb prou valentia per prendre algunes decisions pendents.

Em quedo, però, amb l’alegria encomanada pel somriure d’un petit nyap-buf que, després de cinc minuts de vergonya, somreia alegrement, mentre m’assenyalava, m’ensenyava els seus més preuats tresors i a qui (perdoneu-me) vaig ensenyar a treure la llengua.

I també amb aquella il·lusió i capacitat de sorpresa que només tenen els més xics i que em va envair durant una tarda: no tenia prou mans, ni ulls ni orelles per gaudir d’aquell espectacle, per decidir què triar entre tantes coses boniques... Una explosió de formes i colors que t’omplia tots els sentits a vessar... La Flover, quin pecat!

I, sobretot, retrobar-se amb algú que ara viu lluny i amb qui has compartit tants moments de la infància i que, malgrat ser lluny i veure’t poc, sempre és una persona pròxima i és com si ni el temps ni la distància ens hagués separat.

I arribo a casa quatre dies després i em rep el somriure i una forta abraçada dels qui s’han quedat aquí. Torno a ser casa, contenta, feliç i amb ganes i energies per al que calgui.

Gràcies a aquests dies de descans!

Recuperant el fil

De vegades, retrobar-se amb algú a qui aprecies i amb qui per les raons que sigui havies perdut el contacte directe, és com retrobar-se amb un mateix. Recordes moltes situacions viscudes, rius, parles i et poses al dia i descobreixes noves coses i experiències que poses en comú.

I així recuperem un fil que s’havia perdut, mentre descobrim un nou local, el cubano de Gràcia. Les fotografies de les parets, la música... quants records d’aquell viatge!

Perquè una imatge de vegades diu més que mil paraules...

Deu ser que em faig gran... o van ser les matinades?

Dilluns i em llevo cansada, cansadíssima, de fet. I això que m’he portat bé el cap de setmana... Total per un concert dissabte, que tampoc és que s’acabés tan tard... potser van ser les matinades, o el poc dormir tement el moment que arribessin... o les dues hores i escaig de peu veient l’actuació de la Diada... o necessitava més de dues hores de migdiada diumenge... Qui sap!

Però ha valgut la pena, en tot cas, aquest cansament:

-unes tietes queques d’allò més animades, que ens han fet ballar sense parar i recordar la plenament viscuda festa major

-un dj improvitzat que ens ha fet ballar a tots, tot i que em temo que qui més ha disfrutat ha estat ell precisament

-un fart de riure amb l’home més fort del món (no canviïs mai), el casteller argentí dels països catalans i les gairebé gràcies d’una xiqueta per vessar-li un got a sobre

-una classe avançada de com fer “pintxos” de fruites

-una diada que ha anat d’allò més bé i en la que ens hem retrobat, tot i que anava amunt i avall amb la càmera gravant, amb un amic de Cardedeu bastant car de veure darrerament

-un casteller de la vila de gràcia que em coneix no sap de què, potser del casament d’uns bons amics que tenim en comú

-una trucada que em desperta tot just una hora després de ficar-me el llit amb un efusiu “holaqtal”

I esbosso un gran somriure en recordar-ho tot plegat i penso que ara em cal agafar energies per fer camí en pocs dies cap a la terra de Romeu i Julieta.

Muralles protectores

És curiós com construïm altes muralles de protecció al nostre voltant a fi de protegir-nos i evitar que ens facin mal, però rascant una mica sota aquesta dura façana que projecta una imatge de seguretat no tot és tan sòlid.

Sensacions, emocions, pors, desitjos, sentiments, pensaments... Tot plegat, com un formiguer en plena ebullició i moviment, com aquells carrers de Girona plens de gom a gom de gent que visiten la ciutat per fires, que es mou entre les paradetes, que tria i remena, que es retroba amb vells companys i amics i també amb persones inesperades.

Una visió des de dalt de la muralla... que et dóna una perspectiva global de com és la ciutat, que et convida a passejar i a perdre’t pels seus carrers i places, on descobrir un drac, amb un imponent cap de cérvol, coll de girafa amb diversos caps que sobresurten amb una mirada ferotge; un tres-bessó gegant, armat fins a les dents...

Tot és possible sota la protecció de les muralles, però i a fora?

M’agafes la mà mentre passegem pels carrers d’aquesta ciutat que per mi és nova i em deixo portar per aquella il·lusió que traspues en ensenyar-me un lloc que t’omple de vida i de records, els ulls et brillen d’alegria i per un moment sento que començo a perdre les muralles que tan sòlidament havia construït. Però ben aviat s’aixequen de nou, protectores.

Tot passejant per la ciutat

Fa un dia trist. Camino d’esma pels carrers del call de Barcelona, carrerons estrets, foscos, humits i bruts, de vegades. I deixo vagar els meus pensaments mentre camino sense cap rumb en concret, intentant fer defugir les cabòries que m’assalten a traïció, de vegades en girar una cantonada, altres quan miro l’aparador d’algun dels brocanters que encara es troben, aclaparats entre tants tallers bohemis i botigues de disseny.

I de cop sento que m’he perdut i que no sé on sóc, però em deixo endur, per cansament, per intuïció o per aquell portal que em crida l’atenció, i m’ubico de nou en aquest laberint de carrerons.

I ara i ençà aparto alguns pensaments que em provoquen tristesa, alguns completament desdibuixats, indefinits... No sé per què, però em fan sentir trista. I fent un darrer esforç m’imposo i els esbandeixo enfora per la força. De res serveix deixar-se envair per una boira malenconiosa. S’ha de mirar endavant i esperar amb els braços ben oberts les alegries, els bons moments, els somriures i les il·lusions, que poden sorprendre’ns de cop enmig del camí.

I és que la vida és així, diuen, i deu ser-ho, perquè em descobreixo somrient davant una figureta curiosa de l’aparador d’un antiquari, de rètols plens d’història i d’encant, aquella xocolateria de tota la vida o una senyora gran que m’observa rere el vidre del que fa uns quants anys era una granja a la qual, ben segur, va dedicar-hi esforços i treballs.

I desemboco en una plaça Sant Jaume plena a vessar i sento el sol, que em saluda i m’acull en una càlida abraçada i tanco els ulls durant uns segons i em sento bé, amb energies per començar de nou una vegada més.

Llàstima de la impertinència del claxon d’una furgoneta de repartiment, que em retorna al món de la rutina, les presses, el soroll asfixiant i l’estrès que ens ofega i ens va engolint una mica cada dia. Però tanco els ulls de nou i recorro mentalment tots aquells carrerons que un moment abans he trepitjat, em deixo envair de nou per totes les sensacions que m’ha provocat el passeig i deixo que el sol m’acariciï la pell una estoneta més.

Avui retorno amb energies positives, demà serà un altre dia.

Observant el món amb un filtre grana

El color grana s’incorpora ara al meu món i ho va tenyint tot al seu pas. Dóna un nou color a les coses del dia a dia, començant per sota, per la pinya, i enfila amunt, amunt, amunt, però lentament i amb compte, que no vol córrer el risc de fer llenya abans de carregar la torre. Amb paciència caldrà veure si l’anxaneta arriba a fer l’aleta dalt el castell, mentre el públic encuriosit s’ho mira des de baix i acaba de decidir si es posa a fer pinya o es mira l’espectacle còmodament.

I darrere el filtre grana, tot sembla una mica diferent, més viu, més dolç, més alegre… com un raig de sol que s’obre pas entre els núvols después d’una tarda de tempesta.